La història dels quatre genets és una de les més dramàtiques de la història del Rock. A mitjans dels'80, el músic gal lès Stephen "Haggis" Harris (ex Zodiac Mindwarp i baixista ocasional a The Cult) es va penjar una guitarra i va reunir una bona banda de Rock and Roll a la zona de Hollywood, Califòrnia, per a embarcar una aventura de tints del sud i Hard Rock clàssics. Després d'un EP de debut, The Four Horsemen, amb Dave Lizmi a l'altra guitarra i el sensacional Frank C. Starr al micròfon, graven el seu primer llarga durada amb el hitmaker Rick Rubin després dels controls.
El primer cop de mala sort arriba amb l'auge del Grunge, un moviment cultural i musical destinat a remoure els fonaments de la indústria de manera dràstica. Qual meteorit destructor, les hordes d'alternatives de Seattle assolen el panorama rocker, obligant a grans i petits dinosaures del Rock a renovar-se o morir. Sota aquest desolador panorama, 'Nobody Said it was Easy' s'edita el 1991 sota el segell Def American, amb dos anys de retard (disputes legals amb Rubin, Starr empresonat per assumptes de drogues ...). El potent LP assoleix cotes de venda més que decents gràcies al hit "Rockin 'is ma Business". Lluny d'aprofitar l'estirada, la banda es embrancat en disputes internes que acaben amb l'expulsió de Haggis i el projecte en Stand-by. El 1994, i després d'una reconciliació (encara que sense Haggis), la banda es disposa a gravar el seu segon treball. El 27 de setembre d'aquell mateix any, el percussionista Ken Montgomery moria de sobredosi. Un any més tard, l'estela de banda maleïda s'instal la definitivament sobre la banda amb una altra terrible tragèdia: Frank Starr patia un accident (en ser envestit per un camió mentre circulava en motocicleta per Sunset Strip) i quedava sumit en coma. Esperant la seva recuperació, The Four Horsemen editaria el seu segon LP, 'Gettin Pretty Good ... At barely Gettin' By '(1996), encara que Starr moria el 1999, i la història de la banda clouríem definitivament. 'Nobody Said it was Easy' queda per a la posteritat com un disc essencial de Rock guitarrero amb sabor Vintage, un "must-have" per a tot amant de les sis cordes. Fem una ullada en detall al disc ...
"Nobody Said it was Easy" obre el plàstic a mode de trallazo. És impossible no moure el cap al ritme dels primers compassos. L'actitud que Starr destil en cantar serà una constant en tot el disc, un viatge en el temps (Licks, producció, temàtica ... Tot és genuïnament 70's) que augura bons passatges de Rock al més pur estil AC / DC barrejat amb Lynyrd Skynyrd. "Rockin 'is ma Business" és el típic tema de Hard Rock que pots escoltar sense cansarte desenes de vegades, una rere l'altra, amarat d'energia. El riff principal posa les bases del tema, de clara estructura bluesera. La bateria martelleja sense pietat i la veu de Starr es trenca amb estil genuí. La seva frase "And if it's so good, why am I still fuckin 'broke?" Es va ometre en la versió single, per descomptat ... "Tired Wings" té aquest aire Groove tan clàssic en els mitjans temps rockers, molt aconseguit. La tornada no defrauda, l'slide es dosifica amb saviesa ia hores d'ara comencem a prendre consciència, amb un ampli somriure, que ens trobem davant un discazo. "Can't Stop Rockin '", amb la seva senzilla estructura de Rock and Roll, ens retorna a dècades passades sense moure'ns de la butaca. Un tema mogudet, guitarrero i ple d'energia ( "My name is Frankie, let's fuck up the place"). Amb "Wanted Man", és fàcil sentir envoltat de polsegosos cactus i mascara tabac amb cara de dur. En un esforç per aportar una estructura diferent, el tema desgrana un Boogie-Rock digne de ZZ Top, fresc a la vegada que anyenc. "Let it Rock" no aporta res de nou, ni falta que fa: Star es desgañita, segueix la festa rockera, el tema funciona i un bon sol amb sabor a Les Paul anticipa una pujada de velocitat que ho fa culminar deixant-nos amb ganes de seguir escoltant més. "Hot Head" és potser el punt fluix del disc, una cançó mal col locada, que, sent bona, guanyaria més sencers envoltada de talls menys durs. Per "Moonshine", Starr canta a través d'un filtre que simula una emissora policial. Cura en conduir escoltant aquesta cançó, les sirenes et faran mirar pels retrovisors a la recerca d'un cotxe patrulla persiguiéndote! Un altre tema ple d'energia que ens manté en suspens, el moment perfecte per trepitjar el fre i gaudir de "Homesick Blues", un tema d'arrels sud i harmonies Country, encara que les regnes rítmiques segueixen a càrrec d'una guitarra saturat. "75 Again" és tota una declaració de principis, l'ullet als'70, amb Starr en ple apogeu i un riff fantàstic. El sol amb Wha Wha aporta un matís de color en el moment oportú. "Lookin 'for Trouble" sembla un descart dels germans Young, un trallazo ple d'actitud que tanca el disc de manera contundent. Quan em vaig fer amb el disc el 1991, tot just començava a entreveure les possibilitats que la guitarra podia oferir. 'Nobody Said it was Easy' es va convertir en el meu disc de capçalera, devorat fins a la sacietat dia rere dia amb la meva primera Les Paul entre les mans. Us animo a descobrir el optimista Hard Rock de The Four Horsemen amb un disc que no defraudarà a cap amant de les sis cordes.
| Escrit per Freebird |
i publicat a www.guitarramania.com
|
Traduit al
Google Traductorhttp://thefourhorsemen.com/Ja se que és un pèl llarg, però el grup s'ho mereix.
Ja em direu.
Mes endavant us posare els altres dos.
Salut i a gaudir.
Gettin' Pretty Good At Barely Gettin' By
Download
